PREGÓ FESTA MAJOR 2023
EXPEDICIÓ ALPAMAYO 98
Etiqueta: Ullastrell
Marxa Tres Nacions
El diumenge 21 de juny una bona colla d’ullastrellencs van participar a la marxa ciclista de les Tres Nacions, nom que fa referència a les tres nacions que els ciclistes trepitjen durant el transcurs de la marxa (Catalunya, França i Andorra). Concretament hi van participar en Jordi Simó, Jordi Serra, John Balderstone, Enric Torrella i Roc Balderstone.
El dia despertava força tranquil, amb un bon sol però a la vegada una temperatura ben baixa per l’època de l’any, cinc graus a les sis del matí.
Vam esmorzar i seguidament ens vam dirigir cap a Puigcerdà, punt des d’on surtiria la marxa.
Un cop sonés l’últim del tres coets llançats, començà la marxa.
Vam baixar tot tranquilament fins la Seu d’Urgell, cinquanta quilòmetres amb un lleuger descens. Cap de nosaltres vam tenir cap problema en cap dels cinc túnels que hi ha fins la Seu, molts dels quals són totalment sense lluminositat.
Un cop arribat a la Seu ens tocava afrontar vint quilòmetres fins arribar a Andorra la Vella, on ens esperava el primer dels quatre avituallaments. Un cop arribats allà vam parar a alimentar-nos dels famosos donuts que t’oferereixen a la marxa. A partit d’ara tocava a frontar la part difícil de la marxa, 30 quilòmetres de pujada sense descansos amb final al port d’Envalira, el més alt dels pirineus (2408 metres d’altitud).
La pujada es va anar fent a un bon ritme, amb parades als dos avituallaments de Canillo i Soldeu per poder hidratar-nos i afrontar els últims quilòmetres del port. L’anècdote de la llarga pujada va ser poder veure el Purito Rodríguez que tornava d’entrenar per terres andorranes.
Un cop a dalt Envalira tocava agafar forces i fer uns quilòmetres de forta baixada abans d’afrontar l´últim port de la marxa, el de Puymorens. Un port que es fa en un obrir i tancar d’ulls ja que portes tants quilòmetres seguits pujant que ni el notes.
Un cop a dalt ja si que toca tirar cap a baix, trenta quilòmetres de baixada que es fan sense cap problema, tot i el mal estat de la carretera.
Ara només toca afrontar l’últim quilòmetre de pujada abans d’arribar a la meta, és llavors quan es nota tot l’esforç exprimit durant el matí.
Tots vam arribar sans i estalvis sobretot gràcies a la meteorologia, que ens va acompanyar durant tot el dia…hi ha hagut anys que a dalt Envalira ha arribat a nevar durant el dia de la marxa, això si que ha de ser dur.
Aquesta marxa es recomana a tothom i encara més si vas a passar el cap de setmana allà, com vam fer nosaltres. És un bon moment per desconnectar i respirar aire net.
Escrit per Roc Balderstone
Sant Pere Sacama
El passat 28 de Desembre a les 8 del matí el Grup de Muntanya d’Ullastrell com fa cada any, organitza la tradicional sortida a Sant Pere Sacama, per fer l’última sortida de l’any. Aquest any ha sigut el primer any que jo hi he pogut anar, i m´ha fet molta il·lusió d’haver pogut acompanyar a tota la colla , que per cert aquest any érem 25 ciclistes La ruta no varia mai, per tant les rampes sempre són les mateixes. Com sempre em diu el meu pare a la pujada no hi ha amics, i avui ho he pogut comprovar, això si un cop a dalt l’ermita de Sant Pere Sacama, ens agrupem tots i ens fem la tradicional foto amb l’ermita al darrera. Un cop feta la foto comencem el descens fins arribar a Olesa, allà ens hem parat a esmorzar i agafar forces per després poder pujar la “Chopera”. Quan hem arribat a Ullastrell ven cansats, hem anat al Bar del Casal per a fer una “cerveseta” i acomiadar-nos i fins a l’any que ve!
Escrit per: Abel Serra
Mira la galeria d’imatges
Alta ruta de los Perdidos Express
Alta ruta de los Perdidos Express.
Del 31/07 al 02/08/2012
Carles Jimenez, Josep Oliva i Carles Urpinell.
Tot i que la primera intenció era d’anar a les Dolomites, una sèrie de circumstàncies ens va portar a fer uns dies de muntanya als Pirineus.
No sabíem ben bé què fer, quan en Carles Jimenez va proposar fer la Alta Ruta de los Perdidos.
I això què és? Doncs és una ruta circular al voltant dels massissos del Mont Perdut i del Vignemale. Un recorregut d’alta muntanya de més de 90 km i gairebé 7.000 m de desnivell positiu, i els mateixos de negatius, passant pels llocs més emblemàtics d’aquesta zona.
Es pot fer en 5 o 3 etapes. El repte ens va semblar perfecte. Sabatilles de córrer, motxilla lleugera… i a fer-ho en tres dies.
Després de donar un cop d’ull a la ruta, ens vam inscriure ràpidament.
Més tard, estudiant el recorregut amb deteniment, vaig veure per què es fa en 5 dies. Cinc són les etapes naturals que hi surten. Si no corres, no ho fas en menys. I aquesta era la nostra idea, però… Córrer? Per on?
De pujada és poc menys que impossible. De plans gairebé no n’hi han. I les baixades… la majoria són terrorífiques!
Descric cadascuna de les etapes:
Primera.
Refugi de San Nicolás de Bujaruelo, 1.330 m – Refugi de Pineta, 1.240 m
26 km + 2.354 m / – 2.464 m (15 h)
Total 26 km. Horari ressenyat: 15 h (sense córrer i sense aturades)
Comencem el dia amb un esmorzar al refugi a les 7. Al cap de pocs minuts ja caminem amunt.
Fins al coll de Bujaruelo (2.270 m) marca 2 h 30′ – 3 h. L’objectiu és retallar un 40% tots els temps amb el mínim desgast possible per arribar en les millors condicions i afrontar la duríssima etapa de l’endemà.
Pugem a bon pas. En tenim moltes ganes. La motivació ens porta.
Mentre pugem, els Infiernos i resta de cims de la zona, ens miren com marxem en direcció contrària.
Al cap d’1 h i 31′ som al coll. Bé! Ara hem de seguir pujant fins al coll de Serradets i el seu refugi (2.587 m). Seguim llençats i molt aviat ens hi posem (2 h 20’).
L’espectacle és meravellós. El coneixem perfectament, tot i així tornem a quedar bocabadats. Taillón, el Dedo, la increïble bretxa de Roland, el Casco, Mont Perdut, Cilindre, Astazus. Tots miren com salta la cascada de Marboré, la més alta de Europa, des de sota del seus 3 cims fins a Gavernie.
Per més pressa que tenim, ens aturem. Fem fotos mentre mengem una mica i sobretot mirem tot el que ens envolta (parada de 25’). Particularment, crec que el Circ de Gavernie és el mes preciós de tot el Pirineu.
Bé! Cal tirar amunt, hem de passar per la famosa bretxa. Gairebé no hi ha neu, en xafem ben poca. Com canvien les glaceres! Com reculen! Recordo la primera vegada ja fa quasi 30 anys…
Som a dalt (2.807 m, 3 h 07’). Veiem la vessant espanyola. Totalment diferent, com toca a totes les del sud. Com no queda neu, decidim seguir pel paso de los Sarrios. No veiem el corriol de baixada i seguim un tram en direcció al Casco. Primera marrada. Petita, no ens fa perdre massa temps ni desgast. Seguim fins la gruta de Casteret, actualment tancada. No deixen entrar-hi. Però ens aturem per veure-la. Fa anys s’hi podia accedir. Si portaves llum i grampons, podies travessar-la i sortir molts metres més amunt.
Ni es podia, ni era l’hora… Avall cap al pla del Descargador i cap a Goriz. Unes corredisses, mentre veiem un grapat de marmotes xisclar i córrer pels pedregars, i ràpidament arribem al refugi de Goriz (2.200 m, 5 h 18’).
Un beure i uns ous ferrats amb pernil ens fan revifar (aturada de 55’). A la sortida, dubtes. Calia seguir el GR-11 però els senyals que trobem són poc clars i ens porten molt avall. La decisió va ser tirar pel dret per estalviar-nos el desnivell. Ara creiem que ens va fer perdre almenys uns 15 minuts i ens va generar forces dubtes.
Amb tot, ja érem al collado del Morral del Arrablo (2.343 m, 7 h 03’). Aquí el recorregut ofereix dues possibilitats. Una flanquejar per la Faja de las Olas, passar per dos trams de cadenes, per salvar dos ressalts verticals que, si hi ha neu, poden ser complicats. L’altra era més fàcil, però acumulava més desnivell, ja que baixava al Cañon de Añisclo.
No hi havia neu, per tant la decisió era clara. Pel de dalt. Aquí el sol petava de valent, i aquest tram es va fer una mica feixuc. El flanqueig per sota el Morral del Arrablo (Torre de Goriz) i de la Punta de las Olas és realment llarg. A la nostra dreta s’anava obrint el espectacular Canyó. Vist des de aquí, és com si la terra s’hagués esquerdat…
Els dos trams de cadenes trenquen la monotonia del llarguíssim passeig. Ja veiem el Collado de Añisclo (2.453 m). Encara tardem, però, en arribar-hi. Les dimensions de tota aquesta zona ens enganyen.
Quan hi arribem, veiem l’últim obstacle del dia (9 h 14’). Una dretíssima baixada fins al refugi de Pineta. Més de 1.200 m. Tot i que baixàvem prou ràpid, córrer, el que es diu córrer, més aviat no.
Les pujades ens poden deixar sense forces, però les baixades… Ens trinxen! I aquesta ho va fer. Sobretot a les meves sabatilles, que van perdre 3 tacs de la sola. Després d’anar avançant tota la gent que trobàvem, arribem al pla que ens portava al refugi de Pineta (11 h 02’). Un banyet a la font amb aigua gelada i alguna cervesa van fer que ens sentíssim molt bé i ja només penséssim en la duríssima etapa de l’endemà. Tot sopant repassarem la ruta del dia següent. Els veïns de taula ens miraven com si fóssim extraterrestres. Nosaltres rèiem, però a mi no em sortien el números…
Al dia de demà, com a poc li faltava una hora. Almenys per a mi!
Temps total, aturades incloses, 11 h 03’.
Segona.
Refugi de Pineta (1.240 m) – Refugi des Oulettes de Gaube (2.120 m).
46 km + 3.450 m / – 2.440 m (16 h) (només?)
Ens llevem més d’hora. Esmorzem. Aquest refugi és el mes justet de servei dels tres. Sortim ràpidament, sabem que no podem perdre temps.
Ens esperen al refugi per sopar a les 19:30. Ja ens han avisat que als refugis francesos són molt rígids amb els horaris, com que, a més a més, sopen tan d’hora… és molt just. És per això que segons els meus càlculs li manca una hora al dia. No crec que estiguem allà abans de les 20:00, anant molt bé.
Caminem de pressa pel cul de la vall, impacients per començar a pujar el balcó de Pineta (2.500 m). Avui també tenim una possible variant. O pujar tot el balcó i després creuar la Bretxa de Tucaroya (2.700 m), amb el seu “complicat” descens (si queda neu o gel) o, a mig balcó, desviar-nos per pujar al Puerto Nuevo. Aquest últim més còmode, però menys autèntic. Per Tucaroya! Només faltaria! A més ens perdríem la visió de la paret nord del Perdut. De cap manera. Amunt!
Ens esperen 1.500 m de pujada quasi continua, només trencada en arribar a dalt del balcó (2 h 51’), mentre voregem el llac de Marboré. La Bretxa de Tucaroya m’ha impressionat sempre. És lletja, fosca, dreta, tètrica, voltada de roques punxegudes… No sé. No l’havia creuada mai. Recordava quan vam fer la nord del Perdut al 1998 que la mirava i deia: “No sé si la passaré mai. Per què ho faria?”. Doncs, mira! És el moment! Pim pam! Ja l’estem pujant.
Realment és fosca i desagradable de pujar, però curta i sense més història (3 h 46’). El refugi lliure que hi ha a la mateixa Bretxa ens fa recordar altres èpoques. Més romàntiques, menys esportives. Entrem al refugi i ens traslladem en el temps. Hi ha un anacronisme entre ell i nosaltres. Llar de foc i una mica de fusta per cremar, ell; samarretes tècniques i tallavents d’última generació, nosaltres. Espelmes, sal, llumins, ell; barretes energètiques i gels, nosaltres… Tot i així, ens vam entendre.
En iniciar la baixada per la vessant francesa, una certa nostàlgia caminava amb nosaltres. Aquest refugi… és dels d’abans.
Com que gairebé no hi havia gel ni neu, la baixada, tot i dreta i una mica complicada per la possible caiguda de pedres, es deixava fer. A mi no em faria gaire gràcia baixar per aquí amb gel…
Ara ens tocava baixar i flanquejar sense perdre massa alçada per tornar a remuntar fins a l’Hourquette d’Arens (2.430 m, 5 h 07’). Al descollar l’espectacle era complet. A la nostra esquerra, i just al damunt, els Astazus. Al davant i a sota, el refugi des Espuguettes (2.027 m, 5 h 42’). Per sobre seu, des del coll de Bujaruelo, fins al Mont Perdut passant pel Taillón, Bretxa, Casco, Marboré… Quin racó de món més privilegiat! Aquest refugi, degut segurament a que no s’hi pernocta per fer grans cims, no està massificat.
Els paratge és realment idíl·lic. Voltat de prats on pasturen vaques i cavalls, és un perfecte mirador dels grans cims de la zona. Costa molt d’explicar, millor mireu les fotografies.
Estàvem de nou embadalits admirant el panorama quan, de sobte, en Josep pregunta tot mirant més cap a l’est. “Allò, allò d’allà, és… el Vignemale?”.
Doncs sí, molt enllà, empetitit per la distància, i penjat molt amunt ens esperava aquest vell amic. Eren quarts d’una, ens quedaven 1.000 m de baixada fins a Gavarnie (1.300 m), dinar, remuntar tot el Barrage d’Ossoue, pujar fins al refugi de Bayssellance, passar el coll a 2.800 m i baixar al refugi de les Oulettes… Ufffff! Mare meva!
El coco va haver de treballar de valent. Vaig mirar el rellotge i l’hora que el dia abans trobava a faltar ja no hi era. Ens calia anar per feina. Un refresc ràpid (aturada de 20’), un segell a la targeta i comprovar una vegada més que hi ha moltes maneres de portar un refugi. I aquesta ens va agradar. Quina diferència d’aquest amb el que en veníem…
La baixada va ser ràpida (45’), aquest tram sí que el vam córrer de veritat. Feia calor, teníem pressa, gana i esperances de recuperar la ja maleïda hora que ens faltava.
Gavarnie, un formiguer de turistes, muntanyencs, excursionistes i d’altres espècimens més minoritaris, com nosaltres. Dic això per la cara de la gent que ens miraven mentre devoràvem una amanida i una “omelette” de pisto. Estem! Hem baixat molt de pressa i ens hem afanyat per dinar (55’), la remuntada és possible!
No!
Només va ser un moment. Eren quarts de tres, feia calor, acabàvem de dinar, i la dubtosa sortida de Gavernie cap al refugi de les Granges de Hall i la connexió d’aquest amb el GR, bastant mal indicada, ens van portar una mica de desànim.
Buscant el GR i la seva direcció, vam perdre una estona molt valuosa. No érem els únics que teníem dubtes, hi havia mes gent amb el mateix problema. Creiem que hi ha dues possibilitats. Una, pujar pel fons de la vall fins al llac d’Ossoue (1.834 m). I l’altra, anar guanyant alçada per la carena de més al sud. No sabem per què però va ser aquesta la que agafarem. Segurament és la més distreta i amb millors vistes, però també és més llarga, i acabes fent més desnivell, ja que per arribar al llac va caldre baixar un grapat de metres.
Seguia fent molta calor, i estàvem assedegats. El Carles, amb molt bon criteri, ens recordava la necessitat d’hidratar-nos contínuament, i gairebé ens feia menjar per força cada hora i mitja. El Vignemale cada vegada era més gran, i el coll semblava més amunt.
Ja portàvem més de 3.500 m de pujada des que havíem sortit al matí. Van ser curiosos alguns comentaris que fèiem. Perdíem amb facilitat la noció del temps. El balcó de Pineta quedava tan lluny que crèiem que era ahir…
Quasi a l’hora que ens esperava el sopar a des Oulettes, arribavem a Bayssellance (2.654 m). La maleïda hora ens havia vençut. Una simpàtica guarda avisava al refugi de des Oulettes que anàvem tard, però que ja baixàvem tot seguit.
En Josep es va posar a tirar avall, els Carles trotàvem una mica més lents. Va anar bé, ja que, tot i la bronca del guarda, el sopar el teníem a taula. No ens van tractar malament. Però, tot i que vam explicar d’on veníem, i que va reconèixer que era un gran esforç, ens va dir que aquelles no eren hores d’arribar. Eren les 20:28. Gairebé 14 hores ens separaven de Pineta. Quin “etapón”!
A les meves sabatilles ja els hi faltaven set tacs. No aguantarien més jornades així…
Un bon sopar devorat amb presses, la falta d’una bona dutxa i el toc de silenci abans de poder-nos relaxar i pair, va fer que no passéssim molt bona nit. Però la sensació de victòria, de satisfacció i d’orgull ja la teníem dins. La tercera etapa no comptava. L’havíem menyspreat des del principi. Tant suau era?
Temps total, aturades incloses, 14 h 02’.
Tercera.
Refugi des Oulettes (2.120 m) – Refugi de Bujaruelo (1.330 m)
18 km – 440 m / – 1.253 m (7 h)
Ens vam llevar més tard que els altres dies. Només 18 km ens separaven de Bujaruelo. De sortida, tota la pujada, el Puerto de los Mulos (2.591 m), després una llaaaaarguíssima baixada amb molt recorregut i forca còmoda. Les corredisses eren contínues. Així i tot, se’ns va fer molt llarg. Sobretot fins arribar a Ordiso. A les 12:00 ja estàvem a Bujaruelo.
Temps total, aturades incloses, 4 h 05’.
Ara sí. Ja ho teníem. Unes bones i merescudes cerveses mentre parlàvem amb el Miguel Àngel, guarda i organitzador de la ruta, va ser el fi de festa.
El tracte va ser exquisit.
Crec que tots tres coincidim en fer una valoració molt positiva de la ruta. Ja coneixíem gran part de les zones, però el fet de lligar-les totes i de forma tant ràpida et dóna una percepció molt especial.
També pensem que aquesta ruta es farà popular. És preciosa. Segurament la manera de gaudir-la és fer-la en 5 etapes… Qui pugui, però, que ho provi en 3!
Sigui com sigui, no us la perdeu.
Escrit per : Carles Urpinell
Mira la galeria d’imatges
1ª Cursa de muntanya d’ Ullastrell “la Serralavella”
Quan ara farà un any el Jaume Puig (Putxu pels amics), com a regidor d’esports de l’Ajuntament en una convocatòria popular, ens demanava ajudar-lo a iniciar activitats esportives populars per la promoció, encara més, d’aquest entre la gent del poble i de l’entorn d’Ullastrell; estava clar que una cursa o caminada hi tenien que ser presents.
Ullastrell i la seva gent entre moltes virtuts n’hi ha unes quantes molt palpables i entre elles és que si troben quelcom engrescador aviat s’engresquen. L’exemple el tenim amb la gran quantitat d’entitats que tenim la sort de gaudir els Ullastrellencs.
Al dia següent d’aquesta reunió vaig contactar amb els dos companys i amics que han format part d’aquesta organització i que han estat vitals pel resultat final d’aquesta primera edició.
Posat el projecte sobre la taula, tot estava per fer i tot era possible. Teníem un entorn perfecte, una gent collonuda que segur respondrien si els demanàvem i convencíem; i uns productes alimentaris BRUTALS a ensenyar i donar a conèixer allí on arribés el nostre missatge, i si algú encara no els coneix, aprofitant el record que tradicionalment es dona en els esdeveniments esportius populars, altrament conegut com la bossa del corredor.
Des de l’organització varem començar a planificar i gestionar tot el que era necessari pel bon funcionament de la cursa, què us haig d’explicar a la secció de muntanya que no sapigueu : ))) (tradicional cursa de BTT). Reunions, idees, primers esbossos i contactes però per suposat ens calia trobar un altre puntal imprescindible i que evidentment era el que havia encès l’espurna, el Jaume Puig. El Jaume Puig no ens va facilitar les coses… es va directament implicar a fons a oferir íntegrament a formar part de l’equip de treball com un més de nosaltres. També ens cal un agraïment especial a tots els treballadors de l’Ajuntament, tan les persones que han estat recollint presencialment les inscripcions, com la policia local, com la brigada municipal pel muntatge i preparació del material municipal necessari.
Ara ens calia un altre puntal per la columna vertebral del projecte: la societat civil i per començar l’Associació Esportiva d’Ullastrell i concretament la secció de muntanya. Des del primer contacte tot ha estat “i tant!”.
El Jordi Vilajosana i el Xavi Bigordà han estat molt importants en la planificació del recorregut, bé, en realitat ells han estat els arquitectes del recorregut d’aquesta cursa i a més a més el Xavi Bigordà ha estat clau en l’organització i lideratge del voluntariat del recorregut, tan en la planificació com l’execució el dia de la cursa.
La secció de muntanya un cop més ha estat també molt important en aquesta cursa tan des dels seus membres directament corrent el dia de la cursa, com en el marcatge, control de circuit, fotografies.. tot això evidencia un cop més que la secció de muntanya d’Ullastrell és quelcom més que una entitat dins el poble.
Des de l’organització, estem molt contents pel resultat final. Quan varem posar un número màxim de 300 participants, quasi ens ho preníem a broma. No per les possibilitats de la cursa, sinó pel gran número d’esdeveniments esportius que ens trobem setmana darrera setmana arreu de Catalunya. La majoria amb molts, molts més recursos de tota mena… però enormement equilibrats amb il·lusió i ganes de FER POBLE!. Quan hi ha ganes per part de tothom, s’aprofiten al màxim els recursos dels que disposes i el més important quan tothom suma fins i tot la variable mala sort ho te molt difícil I L’ÈXIT ES QUASI UN FET! Per cert, també cal tenir en compte que part del voluntariat el dia de la cursa va venir de Terrassa ; ).
El darrer puntal perquè la cursa hagi estat un èxit ha estat els comerços implicats. En aquesta primera edició no hem volgut demanar ajuda a la resta de comerços que directament no estaven implicats en la part alimentaria perquè volíem veure com anava aquesta primera edició. Esperem que la segona edició tothom i vegi quelcom engrescador, partint d’aquesta primera edició. La bossa ha estat en la seva totalitat formada per productes d’Ullastrell i la resta han estat cedits per empreses col·laboradores. En general, estem contents amb la resposta dels comerços d’Ullastrell. El contacte ha estat l’Ameu i en aquest punt també volem donar les gràcies per les gestions al Sr Cinto. No estem en èpoques de regalar res i mai s’ha demanat que ningú donés res gratuïtament en aquest sentit, tot i això, som conscients de l’esforç que han fet els comerços a l’hora de no afegir, dins les possibilitats de cadascun, marge a la compra de productes. Estem agraïts, creiem que la bossa del corredor ha estat un punt diferencial per atreure les 340 persones que es van inscriure en aquesta primera edició. L’esforç proporcional de cada comerç implicat,evidentment es tindrà en compte en properes edicions. És important que tot el poble, però sobretot tot el comerç local, capti el missatge d’aquesta cursa: PROMOCIONAR EL NOSTRE POBLE I TOT EL QUE AQUÍ ES GENERA. La bossa i tot el que podem oferir en properes edicions dona valor a la cursa, però sobretot obre les portes dels nostres productes, com un canal més de promoció i aquest canal ens agradaria en futures edicions aprofitar-lo per fer del dia de la cursa un altre esdeveniment que Ullastrell aprofiti per promocionar esport popular a totes les edats i el producte local.
Estem animats per dur a terme la segona edició. Tinc molta sort de compartir tot això amb el Jordi i l’Isma. Que la gent del poble s’impliqui és bàsic i, fins i tot, potser lògic, però que gent d’una altra localitat inverteixin temps, il·lusió i fins i tot s’exposin a tenir que posar diners de la seva butxaca, diu molt de gent com el Jordi i l’Isma. La gran qualitat humana, l’experiència laboral i formativa de la que compten, la facilitat que dona perquè ningú “s’escaquegi” i tothom s’arremangui quan ha calgut quelcom, ho fa tot enormement més senzill i sobretot augmenta considerablement la il·lusió per fer coses. Jo només puc tenir paraules d’agraïment pels meus companys d’organització. Per la seva part s’han quedat molt impressionats per la resposta de tota la gent del poble, els ha impressionat molt com la gent es llença a donar un cop de mà només deixar anar la idea, com la gent es sentia orgullosa del seu poble el dia de la cursa, de les nombroses mostres de gratitud que han rebut per part de tothom un cop acabada… però sobretot el que més els ha impressionat ha estat la gran implicació del Jaume Puig. La societat civil en general està decebuda amb els polítics, fins i tot els dels propis Ajuntaments, tot i que en els pobles això de vegades és diferent, encara sobta trobar gent com el Jaume. Ens cal, i així hem intentat, transmetre-li el nostre agraïment per les moltes hores a falta de recursos econòmics, que hi ha dedicat tant en jornada diürna com nocturna… vull dir en reunions que hem tingut : ))).
I això és tot, si no és poc… com us varem dir a la presentació de la cursa a l’altell esperem que això sigui el principi d’una gran cursa que s’esdevingui junt al bolet un fita ineludible en les agendes de tots els esportistes populars del poble i de la resta de la nació catalana.
“Tot està per fer, tot és possible” Miquel Martí i Pol.
Escrit per : Xavier Aloy
Mira les fotos, classificacions…
Volta al Priorat
Volta al Priorat amb Btt
Dimecres 9 de Novembre, tres privilegiats, el Jordi Simó, el Jordi Serra i el Xavi Bigordà marxem a les 7h del matí cap a Porrera (Priorat) per fer una ruta en btt. La ruta l’hem baixat de wikiloc, així que no sabem amb què ens trobarem.
Després d’esmorzar un entrepà al Cafè Antic de Porrera, on el Lluís Llach hi passa estones de tertúlia, i amb una temperatura ideal per anar amb bici, comencem a pedalar. El primer tram fins a Torroja del Priorat transcorre per una carretera sense trànsit, amb unes pendents que ens fan entrar ràpidament en calor. Les vistes de les vinyes a banda i banda de la carretera són espectaculars amb els colors típics de les fulles a la tardor. Un cop passat el petit poble de Torroja agafem una pista que ens porta fins a Escaladei, on en un magnífic enclavament al peu del Montsant hi ha les ruïnes de la Cartoixa.
Un cop fetes les fotos de rigor, de treure’ns roba i d’hidratar-nos una mica continuem per una pista que s’enfila força fins a Morera de Montsant, així que cadascú agafa el seu ritme (el del Jordi Serra una mica més alt que el nostre….) i paciència que són uns quants quilòmetres! Una vegada a dalt, i després de despistar-nos una mica del gps, agafem una pista de baixada (ja era hora!!) en direcció Arbolí. A l’arribar al poble, i després de fer un altre bon tros de pujada busquem una font, portem ja gairebé 50 kms i la calor comença a apretar. Per sort la trobem i amb un bon raig d’aigua fresca, que ens refresca i ens fa agafar forces pel tram final.
Ens queden uns 20 kms i sabem que els últims 10 kms són de baixada, així que mentalment ja em penso que això està fet. Però clar, tot no pot ser tan bonic, i el tram fins al Coll d’Alforja a mi personalment se’m fa etern, resseguint una carena amb molts trams amb lleugera pujada però on les cames ja estan tovetes…… I per fi el martiri s’acaba en forma de plàcida baixada, encara que amb un petit error d’orientació, fins a Porrera. Allà, altra vegada al Cafè Antic disfrutem d’un merescut dinar regat amb vi batallador de la terra, on surten noves idees per una propera ruta per la zona amb la flaca……
En resum, 70 kms de btt en bona companyia gaudint d’uns paratges impressionants…..FANTÀSTIC!!!!!!
Escrit per Xavi Bigordà
Mira la galeria d’imatges
Montserratina 2011
Són les 8 del matí i ens trobem tots al Padró d’Ullastrell, punt de trobada dels ciclistes del poble, per tal d’assistir a la popular Montserratina, diada especial per tancar la temporada de la bicicleta de carretera.
Aquí estem doncs, l’Oriol Font, el Jordi Simó, el Jose Zazo, el Xavi Bigordà, el Jordi Serra, l’Enric i jo, la Sílvia. Per mi, la primera vegada en assistir a aquesta diada, per ells, un any més seguint la tradició.
Segons la tradició, consisteix en pujar en bicicleta fins a dalt de tot del Monestir de Montserrat, però no per menys, decidim ampliar la ruta i passar primer per Terrassa, Rellinars, Castellbell i el Vilar, Monistrol de Montserrat i finalment arribada al Monestir de Montserrat, on després de fer-nos la foto de grup, recollirem el pin commemoratiu de la trobada.
Són centenars o inclús podria dir, milers, els ciclistes que trobarem pujant i baixant del Monestir gaudint de l’esport que, a tots els que ens trobem aquí, ens apassiona.
Un cop hem fet el descens de Montserrat, com també mana la tradició ciclista, un bon esmorzar per tal de recuperar forces i comentar les “batalletes” que han succeït durant la ruta.
Tornarem doncs passant per Vacarisses, Olesa i després d’alguna que altre batalla… ascens cap al nostre poble per la mítica pujada del Suro que, per a mi, després de més de 80km al ritme d’aquests nois, que ben us asseguro que estan molt forts, última pujada bastant cansada, sort n’he tingut d’algun que altre cop de mà…
Arribada a Ullastrell, 90km que porten les meves cames!!! (89km realment, però sempre queda més maco arrodonir fins als 90km), i de cap al Casal, on ens esperen les parelles i amics, per tal de fer un bon vermut abans del dinar.
Molt bona ruta, però sobretot, immillorable companyia.
Escrit per : Sílvia Soriano Foses.
