Skip to main content

SORTIDA AL PIC DE FONT BLANCA

Pic de Font Blanca 2906 m

És divendres, hem quedat a les 15:30 h al Padró. Som l’Anna, la Mònica, la Isaura i l’Olga, i anem cap a Andorra amb l’objectiu de fer dos cims: el Pic Besalí i el Pic de Font Blanca, que amb els seus 2906 m és un dels sostres d’Andorra. Quines ganes que tenim d’anar a la muntanya!

La ruta comença a prop d’Ordino. Hem seguit la CG3 fins passat el nucli del Serrat. Deixem el cotxe a les cabanes del Castellar (1.900m) i comencem a caminar ben carregades. El dia allarga i pensem passar la nit fent bivac. Seguim un camí arran del riu Comis Vell marcat amb marques grogues, punts que seguirem durant tota l’excursió. Anem guanyant alçada i a mida que ho fem anem perdent vegetació. Un cop deixem el bosc seguim pujant i arribem a un bon lloc on passarem la nit, en un petit pla i arrecerades per unes pedres podrem sopar i descansar. Quina il·lusió fer tertúlia i dormir al ras a més de 2.000m. 

Sopar

Bivac

La nit és fresca i estelada. Poden haver-hi tantes estrelles? Com ens podem perdre aquest espectacle i no gaudir-lo més sovint?! Només veiem un llumet llunyà davant nostre. L’endemà comprovem que la misteriosa llum provenia d’una tenda plantada al peu de l’estany Esbalçat (2.296m), primer estany que veiem al començar a pujar el matí de dissabte.

Ens hem llevat ben d’hora i amb un cafè i un primer mos comencem a caminar. Tot dirigint-nos cap al cim de Besalí deixarem el material que ja no necessitem per la pujada en un replà per anar una mica més lleugeres. Passarem per una gran antena al llom de la carena i pujarem sense dificultats al pic de Besalí (2.639m), que ens ofereix unes bones vistes i també la silueta del pic de Font Blanca. Baixem cap a la portella de Rialb prestant atenció, el terreny aquí ja es més abrupte.

Des de la portella de Rialb (2509m) comencem l’ascensió al Font Blanca i ens trobem alguns grups d’excursionistes. El sender és fressat i pugem bé, sense parades. Gairebé no hi ha rastre de neu i ens sorprèn molt trobar un ramat de bens tan amunt, al tram final abans del cim.

Panoràmica

La panoràmica de 360º és excepcional i com que el dia és esplèndid  ens hi estem una bona estona, gaudint del moment i de la germanor que s’hi respira, encara que uns joves del país ens diguin dones!… tan joves que ens sentim nosaltres! 

Pic de Font Blanca

Desfarem el camí d’anada fins arribar a la portella de nou. Recollirem els nostres trastos i organitzarem la motxilla per fer la baixada el millor possible. Els 1300 m de desnivell positiu també es faran notar amb escreix a la baixada… però tindrem un premi, una remullada al riu i poder omplir la cantimplora ens ajuda a encarar el tram final de la baixada, dins del bosc.

Arribem de nou al punt de sortida molt contentes i, tot i que ja és una mica tard per trobar taula per dinar, no pensem perdonar aquest àpat!Esperem tornar a fer una sortida tan agradable com aquesta ben aviat!

Olga Puig

Cavalls del Vent -1ªpart

Divendres, 30 de juny de 2017

Arribem amb moltes ganes e il·lusió per emprendre aquesta aventura. Quan ens hem situat i hem deixat bosses ens entaulem i gaudim d’un sopar molt generós.

 

Dissabte, 1 de juliol de 2017

Avui ben d’hora ens hem despertat al Refugi Estasen 13 Ullastrellenques amb moltes ganes de caminar fins al Refugi Sant Jordi. Am l’objectiu de fer un tros del recorregut de la “Cavalls del Vent“.

Un recorregut de 18 km amb un desnivell considerable (2000 metres acumulats). Hem passat per tots els aspectes climatològics; des de sol, pluja,… Ha estat tota una aventura, baixar per una canal per tornar a recular, els “topos” taronges s’havien descarrilat (jejejej). Travessar riu, pujar empedrats i així fins arribar al Refugi Sant Jordi (a 1565mts d’alçada).

Tot observant la pluja va passant l’estona. Moment de contacte amb la família, xerradetes, jocs de taula, … esperant el sopar.

El sopar ja és aquí, tot boníssim i més quan hi ha gana i et diuen que el que t’estàs menjant ho han portat els guardes damunt la seva esquena. Per rematar el sopar la Marta ens ha convidat a fer un brindis amb un licor de Mores (boníssim també) perquè avui és el seu aniversari. Per molts anys Marta!!

 

Diumenge, 2 de juliol de 2017

Quina nit!! Però, després d’un esplèndid esmorzar de dolç i salat, engeguem la ruta amb molt bon humor i ganes de gaudir del paisatge amb el sol que ens acompanyarà durant l’aventura. Una ruta d’uns 11 km amb un desnivell de 900 metres positius i 700 de negatius. El recorregut ha sigut meravellós amb corriols ombrívols i una molt bona temperatura.

D’aquest cap de setmana ens emportem molt bons records, molt bona companyia, xerrades, riures, confidències, molt bon humor i una gran experiència i aventura de 13 dones valentes i amb empenta!

Esperem aviat poder fer la segona part…

Elisabet Amat, Elisabet Perés, Carme Palet, Mònica Paloma, Mònica Miguel, Gemma Sucarrats, Gemma Calderó, Natàlia Rodó, Dolors Sucarrats, Roser Cucurella, Marta Coll, Anna Ubach i Anna Graell.

Untitled from jsimo on Vimeo.

Les Frondellas

frondellas_02

 

25 i 26 de juliol 2015

Les Frondellas estan formades per 3 cims : la Frondela Central 3.055 mts. La punta NE 3.071 mts. i la punta SW de 3.001. Situades a la zona de Balaitous, és el massís amb tres mils més occidental del Pirineu. Vam triar anar a fer aquests perquè són poc freqüentats, tenen una fàcil aproximació i perquè a més a més vam trobar lloc per dormir al refugi de Respomuso, no teníem ganes de fer bivac, ens hem tornat una mica “comodons”…

 

Feia temps que no veníem per aquesta zona, ens quedem sorpresos amb la rapidesa en que arribem al Embalse de la Sarra 1.438 mts. Dinem i tirem amunt. En un parell d’horetes ens plantem al refugi de Respomuso 2.100 mts. Típic vespre de refugi… cervesetes , mirades enlaire buscant els cims i les crestes, i mirades avall mirant els llacs i els prats verds. Fa bon temps i estirem l’estona tot el que podem mentre gaudim del retorn a la muntanya. També típic sopar de refugi i encara mes típica nit. Calor, roncs d’ós, frontals i sorolls varis. Res de tot això ens impedeix dormir del tot. Ens llevem d’hora, esmorzem i amunt va! Com sempre.

No tenim massa informació del recorregut, però sembla bastant evident. No per què veiem la ruta, si no pel que hem vist al mapa. L’únic dubte es la ”bretxa” o xemeneia que caldrà que grimpem per arribar a la cresta. Últimament es llegeixen moltes ressenyes pel·liculeres a les xarxes i ja no se sap de que fer cas. Ens esperen els mil metres d’ascensió de rigor i unes tres horetes. L’evidència ens marca el camí i no hi ha dubte de per on pujarem a l’arribar al peu de la muralla. La canal és clara. Una petita congesta de neu està situada al bell mig. La deixem a l’esquerra o a la dreta ? Tant és, es deixa pujar fàcilment. La part superior és bastant dreta. Més incòmoda que difícil. Ja som dalt. Cim Central i SW amb un moment. La punta NE requereix una petita crestejada, un tant aèria però força fàcil. Encara no fa les tres hores ni de bon tros. Assolim la tercera punta i tornem al cim Central per menjar una mica, a l’hora que gaudim de vistes privilegiades : Balaitous, Midi d’Ossoé, Cresta del Diablo, Gran Facha, Infiernos, Vignemale i cims de totes mides fins el que dona la vista, boniques i tranquil·les valls sota nostre farcides de llacs, torrents, ibons i canchales. És molt plaent. Fluïm del moment amb tranquil·litat. No tenim pressa ni ens preocupa la llarga baixada que ens espera. Tot i que no fem muntanya amb l’assiduïtat d’altres temps, ens sentim a casa. Retrobem i recuperem sensacions. Ens envaeixen les ganes de fer-ne més. Baixem fins al refugi i després fins a la Sarra. Tard però ens espera un bon dinar. Hem format un bon equip i tot ha sortit rodó.

 

Escrit per: Carles Urpinell

 

Mira la galeria d’imatges

Ballibierna

L’arribada a l’embassament de Llauset  és molt distreta. Deixem el poble d’Aneto i comencem a pujar per una pista força dreta. En l’últim tram agafem un trencall que està situat dins un túnel, fem uns quants metres més de pista i entrem en un altre túnel, a la sortida d’aquest arribem a l’embassament (2200m).

Muntem zona d’acampada, tendes i bivac . Fa fred, sopem, passejada, xerrada i cap a dormir. Nit impressionant, lluna plena que il·lumina l’estany i  la vall de Llauset el massís del Balliberna.

Ja és de dia, recollim tendes i sacs, mengem una mica i comencem a caminar. Voregem l’estany fins el final. Girem cap a la dreta en direcció a l’estany de Botornàs. El passem  seguint la vall gairebé fins el final i girem a mà esquerra. La pujada es va fent bé, moments suaus i de drets, alguna zona de blocs…arribem als estanyets de Coma Arnau i parem a esmorzar. Seguim pujant, el camí és més dret, directe cap a la cresta. Deixem, a la dreta, l’estany Gelat. Arribem a la cresta, fàcil però distreta i amb molt bones vistes, i la seguim fins el cim del Balliberna (3067m). Al cim no hi cabem, hi ha força gent i seguim cap el cim del Culebras ( 3051m). Passem pel Passo del Caballo, un pas que s’ha d’anar en compte i que si t’assegures amb un cordino millor.  Ja som al Culebras, fem foto de cim i  gaudim de la vista.

Comencem a baixar direcció al coll de Llauset. El sender  passa per sota la cresta i arribem al coll. La baixada és divertida, tartera de pedra petita, alguna clapa de neu que es pot baixar bé i camí bo que ens porta fins a l’embassament de Llauset.

Felicitar al Robert Urpinell  i el Xavi Bigordà per estrenar-se en el món dels tres mils. També al Carles en la seva nova tongada de tres mils.

Salut i muntanyes!

Escrit per Esteve Palet.

Mira la galeria d’imatges

Mont Blanc

 

Mont Blanc 13-16 de juliol 2013.

 

Dissabte 13 de juliol. Son les 15:40, el Tramway du Mont Blanc es posa en marxa, el carregament és meitat turistes, mitat alpinistes. Els turistes ens miren amb una cara barreja de incredulitat i d’admiració. Ens miren la roba, les botes, la motxilla… Els alpinistes també ens mirem entre nosaltres.

Al cap d’una horeta i quart arribem a Nide d’Aigle a gairebé a 2300 metres. Comença l’activitat. Tenim unes 3 hores pel davant i uns mil metres de desnivell.

A dos quarts de set som al refugi de Tete Rousse. Només arribar coneixem a un personatge. Un avi quasi albí amb un ull a la “virulé” de Cauterets que al assabentar-se que érem catalans ràpidament ens pregunta si escalàvem a Montserrat. Quina peça!

Anem a rentar-nos una mica. NO. No  hi ha aigua corrent. La única que hi ha és embotellada. 1,5 litres a 5 €, “no esta mal” . Claríssimament no ens dutxem. Però si que sopem. Taula íntegrament gavatxa. Sopa, més sopa, fetuchinis amb conill i un mousse. Ah! I formatge és clar. Força bé. Demà esmorzarem a les sis, ens hem llevat molt aviat i el dia ha sigut llarg així que anirem a dormir d’hora. Tindrem mal de cap? Notarem ja la alçada? Som a 3200 metres. Doncs si, es comença a notar.

 

Diumenge 14 Juliol 5:30 h. Amunt. L’activitat al refugi es frenètica. Esmorzem míserament. Una tassa de te i dues llesques petites de pa amb mantega i melmelada. Ja els val!

Sortim del refugi, pala de neu amunt. Molt aviat arribem a la Bolera. Sabeu per què es diu així no? Per què les pedres i el gel que cauen són els “bolos”, i nosaltres les bitlles.  Per entendre’ns, cal travessar una canal d’uns 60 metres de neu i gel. Molta pendent. Traça molt, molt prima. Delicada. Però amb grampons pocs problemes. I el perill només està en el que cau. Així que ens encordem a xapluc… ens calcem grampons, parem orella…un dos tres

Creuem el mes ràpid possible. Mentre escoltes mes que mires amunt. Tampoc pots córrer gaire… entre la neu, el gel, els grampons, corda, motxilla…  passat, ja estem. Normal. A aquesta hora esta tot prou compacte.

Ara ens queda grimpar tot l’esperó que puja molt dret. A trams apareix un cable que facilita i assegura la progressió. Ens creuem amb un il·lustre, en Juanito Oiarzabal. Pugem prou bé i prou ràpid, i això que no tenim pressa. Total que quarts d’onze, després de fer un parell d’horetes de grimpada una mica mixta arribem al Refugi vell de Goûter.

Ens calcem els grampons per acabar d’enfilar-nos a una petita aresta que ens portarà en 100 metres plans al nou refugi i en un no res ja som a la nau especial del nou Refugi de Goûter. Irreal. La vista que s’obre és espectacular. Cal estar allà per veure-ho. Per sentir-ho. Per escoltar-ho. Per apamar la grandiositat del espectacle. Per apreciar les descomunals mides de tot. Per mirar i escoltar els seracs, les morrenes, els allaus que van caient de tant en tant provocant uns sons aterradors. Els gruixos de neu i gel. La regressió de les geleres. El sol. El fred… lo insignificant que ets tu allà dalt…

Ràpidament ens descalcem i traiem motxilles. En prou feines passen de 2/4 d’onze del matí, no sopem fins les 18:30 i ja ho tenim tot fet !!!! Quin dia mes llarg ens espera. L’alçada es deixa notar i no es pot fer massa cosa. O estàs aclimatat o no ho estàs. Evidentment nosaltres no ho estàvem. Que podíem fer? Doncs descansar, hidratar-nos molt (a 5 € l’ampolla d’aigua, o a 6 la cervesa…), pixar molt, prendre aspirines i deixar que el cos fes la seva feina. És molt savi, però en pagues les conseqüències. Mal de cap, taquicàrdia, retenció de líquids, inflamacions sobre tot a la cara…

Matem el temps xerrant i així va arribant l’hora de sopar, per fi. Tornem a tenir taula íntegrament francesa.

Són només les set de la tarda però demà ens hem de llevar molt d’hora, a la 01:30, per poder esmorzar i tirar amunt, com tothom, a les 02:00 de la matinada!. Doncs a dormir encara que no tinguem son!

 

Dilluns 15 de Juliol 01:00 h. A partir de la una comença la festa. Tothom neguitós amunt i vall preparant les coses. Ens llevem, esmorzem el mateix que el dia anterior, ens equipem i sortim.

Un primer flanqueig i pala de neu amunt. Un reguitzell de fontals ens precedia fent ziga-zagues per damunt nostre. La pendent és molt forta, llarga i l’alçada es nota. Progressem bé. Els grampons son increïbles, donen una seguretat terrible. Alguna de les cordades que passem s’enganxen darrera nostre, però quan aconseguim avançar a la que ens fa tap per davant, tornem a marxar sols. Veiem que els que van uns metres per davant prenen una llarga diagonal amb ja menys desnivell, bé! S’aplana, passem el Dome de Goûter uns metres per sota del seu cim i perdem alçada, devem estar a uns 4300 metres. És l’hora de fer un glop d’aigua i abrigar-se més ja que entrarem a l’aresta on hi bufarà el vent. En acabar la suau pendent de baixada quedem sota el refugi lliure del Vallot. Una altre pala ben dreta. La superem sense més, entrem a l’aresta. Espectacular! A més de seguir veient la vessant francesa, ara veiem la italiana. Tot comença a fer-se petit i baixet sota nostre. Fins i tot l’esvelta Aguille du Midi de més 3800 metres es veu petitona. A la nostra dreta l’aresta es desploma directament cap a Courmayeur, a l’esquerra cap a Chamonix. Tot és imponent.  La concentració i l’esforç fa que no ens espanti el pati que tenim a banda i banda. Seguim pujant ara a plena aresta de neu, a trams un petit canaló on només hi caben els peus (les botes vaja) ens marca la via, altres trams és tanta la pendent que cal fer graons per seguir pujant. Ara si que la “manxa” va justeta, cada no sé quantes passes fan falta 5 segons de parada per respirar un parell de vegades i tornem-hi. El ritme segueix sent bo. Les dues o tres cordades que tenim al davant estan molt a prop. Seguim, seguim i seguim i bufem, bufem i bufem!

Intuïm el cim, s’ajeu la pendent, ens apropem, … veiem ja el cim ! A molt pocs metres ! 5 o 6 alpinistes ja estan allà, en un moment hi som. CIM ! Gran abraçada ! Ja no notem el cansament, fa fred i no el sentim, tot és alegria i satisfacció. Que bé que hem pujat…!!!  Ens quedarem una bona estoneta dalt… cal no relaxar-se massa… queda la baixada… MOOOOLTA baixada… però tenim algunes coses importants a fer. Primer ens apartem una mica del cim, busquem un racó tranquil, fem un forat a la neu i hi deixem les cendres del nostre estimat Jordi Sans. És un moment estrany, íntim, fins i tot solemne, ell segur que se n’està enfotent de nosaltres, des d’un cim una mica més alt, dient alguna paraulota. Fins sempre!

Tornem al cim, fotos de rigor, alguna dedicatòria, rialles i mes abraçades.  Ja notem el fred, hem estat massa estona sense guants. ..Avall !…. A mitja aresta, trobàrem a tota la corrua d’alpinistes que anaven amunt buscant el cim. Nosaltres… ja el tenim a la butxaca! Fantàstic!

Agraïm finalment les mostres d’afecte rebudes per part de tothom i en especial de tots aquells bons companys d’altres àmbits que ens han preguntat: Hi havia neu??

 Carles Urpinell

Mira la galeria d’imatges