Mont Blanc 13-16 de juliol 2013.
Dissabte 13 de juliol. Son les 15:40, el Tramway du Mont Blanc es posa en marxa, el carregament és meitat turistes, mitat alpinistes. Els turistes ens miren amb una cara barreja de incredulitat i d’admiració. Ens miren la roba, les botes, la motxilla… Els alpinistes també ens mirem entre nosaltres.
Al cap d’una horeta i quart arribem a Nide d’Aigle a gairebé a 2300 metres. Comença l’activitat. Tenim unes 3 hores pel davant i uns mil metres de desnivell.
A dos quarts de set som al refugi de Tete Rousse. Només arribar coneixem a un personatge. Un avi quasi albí amb un ull a la “virulé” de Cauterets que al assabentar-se que érem catalans ràpidament ens pregunta si escalàvem a Montserrat. Quina peça!
Anem a rentar-nos una mica. NO. No hi ha aigua corrent. La única que hi ha és embotellada. 1,5 litres a 5 €, “no esta mal” . Claríssimament no ens dutxem. Però si que sopem. Taula íntegrament gavatxa. Sopa, més sopa, fetuchinis amb conill i un mousse. Ah! I formatge és clar. Força bé. Demà esmorzarem a les sis, ens hem llevat molt aviat i el dia ha sigut llarg així que anirem a dormir d’hora. Tindrem mal de cap? Notarem ja la alçada? Som a 3200 metres. Doncs si, es comença a notar.
Diumenge 14 Juliol 5:30 h. Amunt. L’activitat al refugi es frenètica. Esmorzem míserament. Una tassa de te i dues llesques petites de pa amb mantega i melmelada. Ja els val!
Sortim del refugi, pala de neu amunt. Molt aviat arribem a la Bolera. Sabeu per què es diu així no? Per què les pedres i el gel que cauen són els “bolos”, i nosaltres les bitlles. Per entendre’ns, cal travessar una canal d’uns 60 metres de neu i gel. Molta pendent. Traça molt, molt prima. Delicada. Però amb grampons pocs problemes. I el perill només està en el que cau. Així que ens encordem a xapluc… ens calcem grampons, parem orella…un dos tres
Creuem el mes ràpid possible. Mentre escoltes mes que mires amunt. Tampoc pots córrer gaire… entre la neu, el gel, els grampons, corda, motxilla… passat, ja estem. Normal. A aquesta hora esta tot prou compacte.
Ara ens queda grimpar tot l’esperó que puja molt dret. A trams apareix un cable que facilita i assegura la progressió. Ens creuem amb un il·lustre, en Juanito Oiarzabal. Pugem prou bé i prou ràpid, i això que no tenim pressa. Total que quarts d’onze, després de fer un parell d’horetes de grimpada una mica mixta arribem al Refugi vell de Goûter.
Ens calcem els grampons per acabar d’enfilar-nos a una petita aresta que ens portarà en 100 metres plans al nou refugi i en un no res ja som a la nau especial del nou Refugi de Goûter. Irreal. La vista que s’obre és espectacular. Cal estar allà per veure-ho. Per sentir-ho. Per escoltar-ho. Per apamar la grandiositat del espectacle. Per apreciar les descomunals mides de tot. Per mirar i escoltar els seracs, les morrenes, els allaus que van caient de tant en tant provocant uns sons aterradors. Els gruixos de neu i gel. La regressió de les geleres. El sol. El fred… lo insignificant que ets tu allà dalt…
Ràpidament ens descalcem i traiem motxilles. En prou feines passen de 2/4 d’onze del matí, no sopem fins les 18:30 i ja ho tenim tot fet !!!! Quin dia mes llarg ens espera. L’alçada es deixa notar i no es pot fer massa cosa. O estàs aclimatat o no ho estàs. Evidentment nosaltres no ho estàvem. Que podíem fer? Doncs descansar, hidratar-nos molt (a 5 € l’ampolla d’aigua, o a 6 la cervesa…), pixar molt, prendre aspirines i deixar que el cos fes la seva feina. És molt savi, però en pagues les conseqüències. Mal de cap, taquicàrdia, retenció de líquids, inflamacions sobre tot a la cara…
Matem el temps xerrant i així va arribant l’hora de sopar, per fi. Tornem a tenir taula íntegrament francesa.
Són només les set de la tarda però demà ens hem de llevar molt d’hora, a la 01:30, per poder esmorzar i tirar amunt, com tothom, a les 02:00 de la matinada!. Doncs a dormir encara que no tinguem son!
Dilluns 15 de Juliol 01:00 h. A partir de la una comença la festa. Tothom neguitós amunt i vall preparant les coses. Ens llevem, esmorzem el mateix que el dia anterior, ens equipem i sortim.
Un primer flanqueig i pala de neu amunt. Un reguitzell de fontals ens precedia fent ziga-zagues per damunt nostre. La pendent és molt forta, llarga i l’alçada es nota. Progressem bé. Els grampons son increïbles, donen una seguretat terrible. Alguna de les cordades que passem s’enganxen darrera nostre, però quan aconseguim avançar a la que ens fa tap per davant, tornem a marxar sols. Veiem que els que van uns metres per davant prenen una llarga diagonal amb ja menys desnivell, bé! S’aplana, passem el Dome de Goûter uns metres per sota del seu cim i perdem alçada, devem estar a uns 4300 metres. És l’hora de fer un glop d’aigua i abrigar-se més ja que entrarem a l’aresta on hi bufarà el vent. En acabar la suau pendent de baixada quedem sota el refugi lliure del Vallot. Una altre pala ben dreta. La superem sense més, entrem a l’aresta. Espectacular! A més de seguir veient la vessant francesa, ara veiem la italiana. Tot comença a fer-se petit i baixet sota nostre. Fins i tot l’esvelta Aguille du Midi de més 3800 metres es veu petitona. A la nostra dreta l’aresta es desploma directament cap a Courmayeur, a l’esquerra cap a Chamonix. Tot és imponent. La concentració i l’esforç fa que no ens espanti el pati que tenim a banda i banda. Seguim pujant ara a plena aresta de neu, a trams un petit canaló on només hi caben els peus (les botes vaja) ens marca la via, altres trams és tanta la pendent que cal fer graons per seguir pujant. Ara si que la “manxa” va justeta, cada no sé quantes passes fan falta 5 segons de parada per respirar un parell de vegades i tornem-hi. El ritme segueix sent bo. Les dues o tres cordades que tenim al davant estan molt a prop. Seguim, seguim i seguim i bufem, bufem i bufem!
Intuïm el cim, s’ajeu la pendent, ens apropem, … veiem ja el cim ! A molt pocs metres ! 5 o 6 alpinistes ja estan allà, en un moment hi som. CIM ! Gran abraçada ! Ja no notem el cansament, fa fred i no el sentim, tot és alegria i satisfacció. Que bé que hem pujat…!!! Ens quedarem una bona estoneta dalt… cal no relaxar-se massa… queda la baixada… MOOOOLTA baixada… però tenim algunes coses importants a fer. Primer ens apartem una mica del cim, busquem un racó tranquil, fem un forat a la neu i hi deixem les cendres del nostre estimat Jordi Sans. És un moment estrany, íntim, fins i tot solemne, ell segur que se n’està enfotent de nosaltres, des d’un cim una mica més alt, dient alguna paraulota. Fins sempre!
Tornem al cim, fotos de rigor, alguna dedicatòria, rialles i mes abraçades. Ja notem el fred, hem estat massa estona sense guants. ..Avall !…. A mitja aresta, trobàrem a tota la corrua d’alpinistes que anaven amunt buscant el cim. Nosaltres… ja el tenim a la butxaca! Fantàstic!
Agraïm finalment les mostres d’afecte rebudes per part de tothom i en especial de tots aquells bons companys d’altres àmbits que ens han preguntat: Hi havia neu??
Carles Urpinell
