Cavalls del Vent en menys de 36 hores.
Aquest va ser el repte que vaig triar per posar-me a prova i fer un examen de llarga distància. Després de l’accident no m’imaginava pas que pogués tornar a fer una cosa així. En 24 hores era massa agosarat així que… l’objectiu triat va ser fer-ho en dues etapes deixant una nit al mig per dormir una mica. 86 km i 10.200 metres de desnivell acumulat eren prou repte per mi com per fer-los en dos dies.
Vam formar un grup molt heterogeni: en Paco Moreno, veterà de guerra, en Toni Pastor, un TrailWalker sense massa experiència amb els desnivells, en David Serra un corredor tot-terreny que debutava en una gran distància, i jo, en altres temps addicte a les llargues distàncies per muntanya. Tots amb moltes ganes de fer-la i amb ganes de passar-ho bé. D’altres companys es van quedar sense poder venir per diferents lesions. El grup però va funcionar de manera compacte i perfecta en tot moment.
El lloc escollit per sortir va ser el refugi Estasen i el sentit l’anti-horari. Degut als meus problemes actuals amb les baixades vaig creure oportú tenir un primer dia de més esforç, de pujada 3.000 metres i “només” 2.000 de baixada. I el segon dia al revés. Tinc clar que la pujada cansa, però la baixada trinxa! Preferia que quedéssim cansats el primer dia però no trinxats. L’arrencada del segon dia amb 45 kilòmetres per davant tenint els peus o les cames dolorides podia fer que no assolíssim l’objectiu. Tenia clar que dosificant bé, trobant el ritme adequat i sense fer parades llargues, no tindríem masses problemes. Així va ser.
A les 6:00 del matí sortíem de Can Tries. A les 8:30 ens segellaven la tarja de pas i començàvem l’aventura. Els dies anteriors havia plogut molt, però les previsions meteorològiques havien anat millorant fins al punt de que només era possible que plogués una estona. A la sortida hi havia una mica de boira, però no ens va ploure en els dos dies. Això si, fang, bassals i regalims a dojo. El primer tram era una baixada tècnica de 4 km fins al Gresolet. Si ja era dreta i dura de per sí, amb l’aigua i la humitat era un festival de relliscades i de rovellons. Els cops de cul van aparèixer en els primers minuts. Encara no feia 20’ que havíem sortit i ja vam trencar un dels bastons.
Vam agafar el ritme. A les pujades ritme alt però sense ofegar. Als plans anàvem al “trote”i a les baixades… també trotant, però amb compte de que no ens castiguéssim massa. A les primeres hores preníem velocitat amb facilitat i calia regular bé.
També es veritat que en tot moment la sensació era plaent. Res d’anar angoixats.
Foto aquí, vídeo allà… brometes i rialles. Després mirant els vídeos me n’adono de lo relaxats que anàvem. Només a la zona dels Empedrats vam filmar i retratar el que no està escrit. També vam sucar els peus a l’aigua varies vegades, ja que el torrent baixava ple. Refugi Sant Jordi, o de la Font del Faig com m’agrada a mi, Greixer, i per fi Refugi Rebost. Aquest últim tram si que sen’s va fer una mica llarg.
Tampoc és estrany, la distància i el desnivell així ho exigia. Després a seguir pujant fins el Niu de l’Àliga. Isards, boira… amb prou feina vam trobar el refugi. No es veia res. Llàstima de vistes. Havíem estat 11 hores. Unes bones birres i un bon sopar ho van arreglar quasi bé tot.
A l’endemà a les 06:00 la boira seguia allà. 100 % d’humitat i tan sols un grau. Entre la boira i la foscor no es veia res i fotia un fred de nassos, així que vam decidir fer un bon esmorzar i sortir una mica més tard. A les 07:00 ja estàvem en marxa amb tots els trumfos posats. Vull dir amb tot el que teníem d’abric a sobre, ja que ens costaria d’escalfar-nos tenint per davant una llarga baixada. Al cap d’una hora la boira perdia terreny i per fi gaudíem d’unes bones vistes, a una banda el Bergadà i a l’altre la Cerdanya. Preciós. Parada a Penyes Altes, sessió fotogràfica i a seguir baixant. Un altre bastó trencat. En Toni al costat d’un remuntador havia trobat un pal d’aquells que fan sevir per marcar les pistes d’esquí i que claven a la neu. Li va semblar que li aniria prou bé per ajudar-lo, i així va ser, fins i tot tenia la mida justa. La baixada fins al Serrat de les Esposes ens va demostrar com de dura pot ser una baixada quan ja vas una mica tocat i també crec que ens va fer adonar que la manera en que vam traçar els plans va ser encertada.
Llarga parada al Serrat de les Esposes, entrepà de llom i birra. Seguíem amb un ritme no massa fort però tampoc massa lent, calculant de no fer més de 36 hores, tant ens donava 30 o 35, el cas era seguir gaudint i completar la travessa.
Poc després ja érem als Cortals de l’Ingla. Clarament els components de l’equip ja teníem diferents ritmes, uns anaven millor de baixada, uns altres de pujada… però en qualsevol cas vam seguir plegats i compactes. El bon humor no es perdia. Prat d’Aguiló, una altra bona parada mentre miràvem la pujada que ens portaria al pas dels Gosolans. La vàrem pujar a bon ritme, un cop dalt ja només quedava pla i baixada. Impressionant paisatge, no sé que té aquest paratge però cada vegada que hi vaig quedo bocabadat. És suau, salvatge, dolç, alt, sorprenent, no ho sé… és difícil d’explicar. Tampoc sé per què em sobte tant.
Pensàvem córrer els últims kilòmetres, però a l’hora de la veritat algunes de les cames ja no donaven per més. Tant era, anàvem bé de temps i tampoc calia acabar-nos de trinxar els quàdriceps i els genolls. Finalment no ens va sobrar gaire, 35 hores i 20 minuts, “ Uii !!!” Tot controlat ! Avui havíem estat 12hores i 20 minuts. Tots molt contents i satisfets, tots havíem assolit els objectius i jo havia aprovat l’examen. I potser el més important… ens ho havíem passat molt bé. Particularment potser és la travessa més plaent i relaxada que he fet, tot i tenint el dubtes degut a les meves lesions.
Ara sé que puc tornar a afrontar alguns reptes de llarga durada, amb limitacions, i amb falta de ritme, i amb molts problemes a les baixades, però els afrontaré.
Final de festa amb un sopar a Saldes i a fer plans per la següent. Potser també tornar-la a fer l’any vinent en menys de 24 hores amb els companys que no van poder venir..
Un plaer.
Carles Urpinell
