Skip to main content

Cavalls del Vent en menys de 36 hores.

cavalls2

Cavalls del Vent en menys de 36 hores.

 

Aquest va ser el repte que vaig triar per posar-me a prova i fer un examen de llarga distància. Després de l’accident no m’imaginava pas que pogués tornar a fer una cosa així. En 24 hores era massa agosarat així que… l’objectiu triat va ser fer-ho en dues etapes deixant una nit al mig per dormir una mica. 86 km i 10.200 metres de desnivell acumulat eren prou repte per mi com per fer-los en dos dies.

 

Vam formar un grup molt heterogeni: en Paco Moreno, veterà de guerra, en Toni Pastor, un TrailWalker sense massa experiència amb els desnivells, en David Serra un corredor tot-terreny que debutava en una gran distància, i jo, en altres temps addicte a les llargues distàncies per muntanya. Tots amb moltes ganes de fer-la i amb ganes de passar-ho bé. D’altres companys es van quedar sense poder venir per diferents lesions. El grup però va funcionar de manera compacte i perfecta en tot moment.

 

El lloc escollit per sortir va ser el refugi Estasen i el sentit l’anti-horari. Degut als meus problemes actuals amb les baixades vaig creure oportú tenir un primer dia de més esforç, de pujada 3.000 metres i “només” 2.000 de baixada. I el segon dia al revés. Tinc clar que la pujada cansa, però la baixada trinxa! Preferia que quedéssim cansats el primer dia però no trinxats. L’arrencada del segon dia amb 45 kilòmetres per davant tenint els peus o les cames dolorides podia fer que no assolíssim l’objectiu. Tenia clar que dosificant bé, trobant el ritme adequat i sense fer parades llargues, no tindríem masses problemes. Així va ser.

 

A les 6:00 del matí sortíem de Can Tries. A les 8:30 ens segellaven la tarja de pas i començàvem l’aventura. Els dies anteriors havia plogut molt, però les previsions meteorològiques havien anat millorant fins al punt de que només era possible que plogués una estona. A la sortida hi havia una mica de boira, però no ens va ploure en els dos dies. Això si, fang, bassals i regalims a dojo. El primer tram era una baixada tècnica de 4 km fins al Gresolet. Si ja era dreta i dura de per sí, amb l’aigua i la humitat era un festival de relliscades i de rovellons. Els cops de cul van aparèixer en els primers minuts. Encara no feia 20’ que havíem sortit i ja vam trencar un dels bastons.

 

Vam agafar el ritme. A les pujades ritme alt però sense ofegar. Als plans anàvem al “trote”i a les baixades… també trotant, però amb compte de que no ens castiguéssim massa. A les primeres hores preníem velocitat amb facilitat i calia regular bé.

 

També es veritat que en tot moment la sensació era plaent. Res d’anar angoixats.

Foto aquí, vídeo allà… brometes i rialles. Després mirant els vídeos me n’adono de lo relaxats que anàvem. Només a la zona dels Empedrats vam filmar i retratar el que no està escrit. També vam sucar els peus a l’aigua varies vegades, ja que el torrent baixava ple. Refugi Sant Jordi, o de la Font del Faig com m’agrada a mi, Greixer, i per fi Refugi Rebost. Aquest últim tram si que sen’s va fer una mica llarg.

Tampoc és estrany, la distància i el desnivell així ho exigia. Després a seguir pujant fins el Niu de l’Àliga. Isards, boira… amb prou feina vam trobar el refugi. No es veia res. Llàstima de vistes. Havíem estat 11 hores. Unes bones birres i un bon sopar ho van arreglar quasi bé tot.

 

A l’endemà a les 06:00 la boira seguia allà. 100 % d’humitat i tan sols un grau. Entre la boira i la foscor no es veia res i fotia un fred de nassos, així que vam decidir fer un bon esmorzar i sortir una mica més tard. A les 07:00 ja estàvem en marxa amb tots els trumfos posats. Vull dir amb tot el que teníem d’abric a sobre, ja que ens costaria d’escalfar-nos tenint per davant una llarga baixada. Al cap d’una hora la boira perdia terreny i per fi gaudíem d’unes bones vistes, a una banda el Bergadà i a l’altre la Cerdanya. Preciós. Parada a Penyes Altes, sessió fotogràfica i a seguir baixant. Un altre bastó trencat. En Toni al costat d’un remuntador havia trobat un pal d’aquells que fan sevir per marcar les pistes d’esquí i que claven a la neu. Li va semblar que li aniria prou bé per ajudar-lo, i així va ser, fins i tot tenia la mida justa. La baixada fins al Serrat de les Esposes ens va demostrar com de dura pot ser una baixada quan ja vas una mica tocat i també crec que ens va fer adonar que la manera en que vam traçar els plans va ser encertada.

 

Llarga parada al Serrat de les Esposes, entrepà de llom i birra. Seguíem amb un ritme no massa fort però tampoc massa lent, calculant de no fer més de 36 hores, tant ens donava 30 o 35, el cas era seguir gaudint i completar la travessa.

 

Poc després ja érem als Cortals de l’Ingla. Clarament els components de l’equip ja teníem diferents ritmes, uns anaven millor de baixada, uns altres de pujada… però en qualsevol cas vam seguir plegats i compactes. El bon humor no es perdia. Prat d’Aguiló, una altra bona parada mentre miràvem la pujada que ens portaria al pas dels Gosolans. La vàrem pujar a bon ritme, un cop dalt ja només quedava pla i baixada. Impressionant paisatge, no sé que té aquest paratge però cada vegada que hi vaig quedo bocabadat. És suau, salvatge, dolç, alt, sorprenent, no ho sé… és difícil d’explicar. Tampoc sé per què em sobte tant.

 

Pensàvem córrer els últims kilòmetres, però a l’hora de la veritat algunes de les cames ja no donaven per més. Tant era, anàvem bé de temps i tampoc calia acabar-nos de trinxar els quàdriceps i els genolls. Finalment no ens va sobrar gaire, 35 hores i 20 minuts, “ Uii !!!” Tot controlat ! Avui havíem estat 12hores i 20 minuts. Tots molt contents i satisfets, tots havíem assolit els objectius i jo havia aprovat l’examen. I potser el més important… ens ho havíem passat molt bé. Particularment potser és la travessa més plaent i relaxada que he fet, tot i tenint el dubtes degut a les meves lesions.

 

Ara sé que puc tornar a afrontar alguns reptes de llarga durada, amb limitacions, i amb falta de ritme, i amb molts problemes a les baixades, però els afrontaré.

Final de festa amb un sopar a Saldes i a fer plans per la següent. Potser també tornar-la a fer l’any vinent en menys de 24 hores amb els companys que no van poder venir..

 

Un plaer.

Carles Urpinell

cavalls3

 

Mira la galeria d’imatges

Sierre-Zinal

IMG_5559

 

Als que ens agrada córrer qualsevol excusa ens és bona per apuntar-nos a una cursa! I quan més exòtica, llunyana i dura sigui, millor!

Així doncs, aprofitant les vacances d’estiu i que el Joan Miquel viu per la zona, el Joan, el Carles i jo (Jordi) ens vam apuntar a la mítica Sierre-Zinal a Suïssa, una coneguda i prestigiosa cursa de muntanya de 31 km anomenada la dels 5 quatre mils, que se suposa que es veuen durant el recorregut, sempre i quan no estiguin tapats per les boires com va ser el cas d’aquest any!

La sortida es va donar a les afores del poble de Sierre a les 5 de la matinada, sota una fina pluja que no es feia desagradable, però que evidentment posaria més dificultat a la cursa.

La cursa comença de forma terrorífica ja que d’entrada i en fred, es comença a pujar un desnivell de 1.500 en tant sols 12 km de distancia, fins arribar a Chandolin, una petit poble, aquell dia ple de gent animant, situat al bell mig de la muntanya.

A partir d’aquí la cursa va carenejant per camins i senders estrets fins arribar al punt més alt de la cursa, un refugi de muntanya anomenat Hotel Weisshorn, a 2.387 m. d’alçada.

Per endavant ens espera un llarg descens de 8 km, els 5 primers per un corriol de pendent constant que ressegueix tot el perfil de la muntanya i els 3 últims baixant per unes rampes criminals pels quàdriceps, per arribar contents i satisfets després de l’esforça realitzat, entre els ànims d’un públic entregat a cadascun i a tots als corredors, al poble de Zinal.

El mateix dia també es va córrer la cursa juvenil, des de Chandolin fins a Zinal, on hi va participar el Robert i que li va servir per gaudir corrent en paratges alpins i viure la seva primera experiència “runner” internacional!

Un cop tots arribat a la meta, encara vam tenir temps de gaudir de l’arribada dels “pros” (evidentment, la seva sortida era posterior a la nostra) i viure in-situ la victòria del gran Kilian!

 

Joan Miquel Closas: 4:49.34

Jordi Vilajosana: 4:51.54

Joan Font: 5:01.08

Carles Urpinell: 5:38.41

Robert Urpinell: 2:31.54

Copia-de-IMG_9188

IMG_5598

www.sierre-zinal.com

Les Frondellas

frondellas_02

 

25 i 26 de juliol 2015

Les Frondellas estan formades per 3 cims : la Frondela Central 3.055 mts. La punta NE 3.071 mts. i la punta SW de 3.001. Situades a la zona de Balaitous, és el massís amb tres mils més occidental del Pirineu. Vam triar anar a fer aquests perquè són poc freqüentats, tenen una fàcil aproximació i perquè a més a més vam trobar lloc per dormir al refugi de Respomuso, no teníem ganes de fer bivac, ens hem tornat una mica “comodons”…

 

Feia temps que no veníem per aquesta zona, ens quedem sorpresos amb la rapidesa en que arribem al Embalse de la Sarra 1.438 mts. Dinem i tirem amunt. En un parell d’horetes ens plantem al refugi de Respomuso 2.100 mts. Típic vespre de refugi… cervesetes , mirades enlaire buscant els cims i les crestes, i mirades avall mirant els llacs i els prats verds. Fa bon temps i estirem l’estona tot el que podem mentre gaudim del retorn a la muntanya. També típic sopar de refugi i encara mes típica nit. Calor, roncs d’ós, frontals i sorolls varis. Res de tot això ens impedeix dormir del tot. Ens llevem d’hora, esmorzem i amunt va! Com sempre.

No tenim massa informació del recorregut, però sembla bastant evident. No per què veiem la ruta, si no pel que hem vist al mapa. L’únic dubte es la ”bretxa” o xemeneia que caldrà que grimpem per arribar a la cresta. Últimament es llegeixen moltes ressenyes pel·liculeres a les xarxes i ja no se sap de que fer cas. Ens esperen els mil metres d’ascensió de rigor i unes tres horetes. L’evidència ens marca el camí i no hi ha dubte de per on pujarem a l’arribar al peu de la muralla. La canal és clara. Una petita congesta de neu està situada al bell mig. La deixem a l’esquerra o a la dreta ? Tant és, es deixa pujar fàcilment. La part superior és bastant dreta. Més incòmoda que difícil. Ja som dalt. Cim Central i SW amb un moment. La punta NE requereix una petita crestejada, un tant aèria però força fàcil. Encara no fa les tres hores ni de bon tros. Assolim la tercera punta i tornem al cim Central per menjar una mica, a l’hora que gaudim de vistes privilegiades : Balaitous, Midi d’Ossoé, Cresta del Diablo, Gran Facha, Infiernos, Vignemale i cims de totes mides fins el que dona la vista, boniques i tranquil·les valls sota nostre farcides de llacs, torrents, ibons i canchales. És molt plaent. Fluïm del moment amb tranquil·litat. No tenim pressa ni ens preocupa la llarga baixada que ens espera. Tot i que no fem muntanya amb l’assiduïtat d’altres temps, ens sentim a casa. Retrobem i recuperem sensacions. Ens envaeixen les ganes de fer-ne més. Baixem fins al refugi i després fins a la Sarra. Tard però ens espera un bon dinar. Hem format un bon equip i tot ha sortit rodó.

 

Escrit per: Carles Urpinell

 

Mira la galeria d’imatges

POLAR Gran Fondo La Mussara

missara01

Us poso en situació :

Dissabte 16 Maig 2014, 14:30h. Dia calorós.

Vilaplana ( Baix Camp ), 160 km després de la sortida ( 07:30h matí ).

Hem passat per multitud de ports de muntanya, alguns de grans, altres de petits, alguns de curts, altres llarguíssims, algunes amb pujades suaus, d’altres amb rampes de més del 20 % de desnivell.

Hem passat per multitud de pobles per mi totalment desconeguts ( Cornudella, Margalef, Capafonts, Montral, Albarca, Ulldemolins, La Vilella,… )

Hem vorejat vinyes del Priorat, zona de reconegut prestigi vinícola.

Hem superat ràfegues de vent dalt del cim de la Mussarla com mai havia patit dalt de la bici.

Hem anat acompanyats de més de 3000 ciclistes

Hem parat a tots i cadascun dels avituallaments.

I sí, hem fet més de 160 km i ja estem a Vilaplana de nou, però l’arribada està a Reus !!!!!!!!!! i sincerament a aquestes hores de la tarda, les cames ja ni me les noto….

Ara estem desfent la pujada que hem fet al sortir de Reus fins a Vilaplana i el tram final que resta pendent és justament el contrari, de Vilaplana a Reus en lleuger descens…

Des de la sortida que estem pedalant junts tots els que hem vingut d’Ullastrell ( excepte el Roc, aquest “nano” menja a part ) i a sobre el grupet amb el què anem sembla que té pressa per arribar… dos d’ells es posen a pedalar com a bojos i clar, després de tanta estona patint sobre la bicicleta no és qüestió de rendir-se a la 7a hora…

Som-hi doncs, a “rebufo”. Queden poc menys de 15 km i anem a velocitats de 50 km/h en un terreny totalment favorable. Si aguantem la roda d’aquest parell segur que arribarem abans a l’arribada… unes avingudes amples ens donen la benvinguda a Reus i passa el què ha de passar : hem estat tota l’estona ” a roda ” d’aquests dos, reservant les poques forces que tots tenim però quan entrem a Reus els ataquem a “traïció” jejejejejej i els deixem enrere… ells han fet el desgast però nosaltres volem arribar primers…… els d’Ullastrell som així. Sempre tant competitius i sempre fent amics !!!!!!!!

El rellotge de l’arribada marca 07:30h, i tot i que els primers ja han arribat fa estona, no importa. És una marxa no competitiva, del què es tractava era acabar-la i passar-s’ho bé. Lo primer s’ha aconseguit, lo segon no ho tinc tant clar durant la cursa ni just després, però quan passen els dies te n’adones que en realitat sí, que ha valgut la pena fer una marxa cicloturista com aquesta perquè el que t’emportes per sempre és el record d’haver passat un gran dia de ciclisme amb els companys bikers d’Ullastrell. ( Jordi Simó, Xavi Bigordà, Jordi Serra, Roc Balderstone i Jordi Vilajosana )

Aquesta era la 2a participació de membres del GMU a la prova, comptem amb tu per la de l’any que ve ?

Joan Vilajosana Amat

missara03

Mira la galeria d’imatges

perfil-menu

Marxa Tres Nacions

15.06.21_Cursa---3-Nacions_0061

 

El diumenge 21 de juny una bona colla d’ullastrellencs van participar a la marxa ciclista de les Tres Nacions, nom que fa referència a les tres nacions que els ciclistes trepitjen durant el transcurs de la marxa (Catalunya, França i Andorra). Concretament hi van participar en Jordi Simó, Jordi Serra, John Balderstone, Enric Torrella i Roc Balderstone.

El dia despertava força tranquil, amb un bon sol però a la vegada una temperatura ben baixa per l’època de l’any, cinc graus a les sis del matí.
Vam esmorzar i seguidament ens vam dirigir cap a Puigcerdà, punt des d’on surtiria la marxa.

Un cop sonés l’últim del tres coets llançats, començà la marxa.
Vam baixar tot tranquilament fins la Seu d’Urgell, cinquanta quilòmetres amb un lleuger descens. Cap de nosaltres vam tenir cap problema en cap dels cinc túnels que hi ha fins la Seu, molts dels quals són totalment sense lluminositat.

Un cop arribat a la Seu ens tocava afrontar vint quilòmetres fins arribar a Andorra la Vella, on ens esperava el primer dels quatre avituallaments. Un cop arribats allà vam parar a alimentar-nos dels famosos donuts que t’oferereixen a la marxa. A partit d’ara tocava a frontar la part difícil de la marxa, 30 quilòmetres de pujada sense descansos amb final al port d’Envalira, el més alt dels pirineus (2408 metres d’altitud).

La pujada es va anar fent a un bon ritme, amb parades als dos avituallaments de Canillo i Soldeu per poder hidratar-nos i afrontar els últims quilòmetres del port. L’anècdote de la llarga pujada va ser poder veure el Purito Rodríguez que tornava d’entrenar per terres andorranes.

Un cop a dalt Envalira tocava agafar forces i fer uns quilòmetres de forta baixada abans d’afrontar l´últim port de la marxa, el de Puymorens. Un port que es fa en un obrir i tancar d’ulls ja que portes tants quilòmetres seguits pujant que ni el notes.
Un cop a dalt ja si que toca tirar cap a baix, trenta quilòmetres de baixada que es fan sense cap problema, tot i el mal estat de la carretera.
Ara només toca afrontar l’últim quilòmetre de pujada abans d’arribar a la meta, és llavors quan es nota tot l’esforç exprimit durant el matí.

Tots vam arribar sans i estalvis sobretot gràcies a la meteorologia, que ens va acompanyar durant tot el dia…hi ha hagut anys que a dalt Envalira ha arribat a nevar durant el dia de la marxa, això si que ha de ser dur.

Aquesta marxa es recomana a tothom i encara més si vas a passar el cap de setmana allà, com vam fer nosaltres. És un bon moment per desconnectar i respirar aire net.

Escrit per Roc Balderstone

mapa-2013rrelleuA2-5BLAU12

GRAFICA-CIRCUITAMPLIADA

 

 

 

Sant Pere Sacama

El passat 28 de Desembre a les 8 del matí el Grup de Muntanya d’Ullastrell com fa cada any, organitza la tradicional sortida a Sant Pere Sacama, per fer l’última sortida de l’any. Aquest any ha sigut el primer any que jo hi he pogut anar, i m´ha fet molta il·lusió d’haver pogut acompanyar a tota la colla , que per cert aquest any érem 25 ciclistes La ruta no varia mai, per tant les rampes sempre són les mateixes. Com sempre em diu el meu pare a la pujada no hi ha amics, i avui ho he pogut comprovar, això si un cop a dalt l’ermita de Sant Pere Sacama, ens agrupem tots i ens fem la tradicional foto amb l’ermita al darrera. Un cop feta la foto comencem el descens fins arribar a Olesa, allà ens hem parat a esmorzar i agafar forces per després poder pujar la “Chopera”. Quan hem arribat a Ullastrell ven cansats, hem anat al Bar del Casal per a fer una “cerveseta” i acomiadar-nos i fins a l’any que ve!

Escrit per: Abel Serra

Mira la galeria d’imatges