Alta ruta de los Perdidos Express.
Del 31/07 al 02/08/2012
Carles Jimenez, Josep Oliva i Carles Urpinell.
Tot i que la primera intenció era d’anar a les Dolomites, una sèrie de circumstàncies ens va portar a fer uns dies de muntanya als Pirineus.
No sabíem ben bé què fer, quan en Carles Jimenez va proposar fer la Alta Ruta de los Perdidos.
I això què és? Doncs és una ruta circular al voltant dels massissos del Mont Perdut i del Vignemale. Un recorregut d’alta muntanya de més de 90 km i gairebé 7.000 m de desnivell positiu, i els mateixos de negatius, passant pels llocs més emblemàtics d’aquesta zona.
Es pot fer en 5 o 3 etapes. El repte ens va semblar perfecte. Sabatilles de córrer, motxilla lleugera… i a fer-ho en tres dies.
Després de donar un cop d’ull a la ruta, ens vam inscriure ràpidament.
Més tard, estudiant el recorregut amb deteniment, vaig veure per què es fa en 5 dies. Cinc són les etapes naturals que hi surten. Si no corres, no ho fas en menys. I aquesta era la nostra idea, però… Córrer? Per on?
De pujada és poc menys que impossible. De plans gairebé no n’hi han. I les baixades… la majoria són terrorífiques!
Descric cadascuna de les etapes:
Primera.
Refugi de San Nicolás de Bujaruelo, 1.330 m – Refugi de Pineta, 1.240 m
26 km + 2.354 m / – 2.464 m (15 h)
Total 26 km. Horari ressenyat: 15 h (sense córrer i sense aturades)
Comencem el dia amb un esmorzar al refugi a les 7. Al cap de pocs minuts ja caminem amunt.
Fins al coll de Bujaruelo (2.270 m) marca 2 h 30′ – 3 h. L’objectiu és retallar un 40% tots els temps amb el mínim desgast possible per arribar en les millors condicions i afrontar la duríssima etapa de l’endemà.
Pugem a bon pas. En tenim moltes ganes. La motivació ens porta.
Mentre pugem, els Infiernos i resta de cims de la zona, ens miren com marxem en direcció contrària.
Al cap d’1 h i 31′ som al coll. Bé! Ara hem de seguir pujant fins al coll de Serradets i el seu refugi (2.587 m). Seguim llençats i molt aviat ens hi posem (2 h 20’).
L’espectacle és meravellós. El coneixem perfectament, tot i així tornem a quedar bocabadats. Taillón, el Dedo, la increïble bretxa de Roland, el Casco, Mont Perdut, Cilindre, Astazus. Tots miren com salta la cascada de Marboré, la més alta de Europa, des de sota del seus 3 cims fins a Gavernie.
Per més pressa que tenim, ens aturem. Fem fotos mentre mengem una mica i sobretot mirem tot el que ens envolta (parada de 25’). Particularment, crec que el Circ de Gavernie és el mes preciós de tot el Pirineu.
Bé! Cal tirar amunt, hem de passar per la famosa bretxa. Gairebé no hi ha neu, en xafem ben poca. Com canvien les glaceres! Com reculen! Recordo la primera vegada ja fa quasi 30 anys…
Som a dalt (2.807 m, 3 h 07’). Veiem la vessant espanyola. Totalment diferent, com toca a totes les del sud. Com no queda neu, decidim seguir pel paso de los Sarrios. No veiem el corriol de baixada i seguim un tram en direcció al Casco. Primera marrada. Petita, no ens fa perdre massa temps ni desgast. Seguim fins la gruta de Casteret, actualment tancada. No deixen entrar-hi. Però ens aturem per veure-la. Fa anys s’hi podia accedir. Si portaves llum i grampons, podies travessar-la i sortir molts metres més amunt.
Ni es podia, ni era l’hora… Avall cap al pla del Descargador i cap a Goriz. Unes corredisses, mentre veiem un grapat de marmotes xisclar i córrer pels pedregars, i ràpidament arribem al refugi de Goriz (2.200 m, 5 h 18’).
Un beure i uns ous ferrats amb pernil ens fan revifar (aturada de 55’). A la sortida, dubtes. Calia seguir el GR-11 però els senyals que trobem són poc clars i ens porten molt avall. La decisió va ser tirar pel dret per estalviar-nos el desnivell. Ara creiem que ens va fer perdre almenys uns 15 minuts i ens va generar forces dubtes.
Amb tot, ja érem al collado del Morral del Arrablo (2.343 m, 7 h 03’). Aquí el recorregut ofereix dues possibilitats. Una flanquejar per la Faja de las Olas, passar per dos trams de cadenes, per salvar dos ressalts verticals que, si hi ha neu, poden ser complicats. L’altra era més fàcil, però acumulava més desnivell, ja que baixava al Cañon de Añisclo.
No hi havia neu, per tant la decisió era clara. Pel de dalt. Aquí el sol petava de valent, i aquest tram es va fer una mica feixuc. El flanqueig per sota el Morral del Arrablo (Torre de Goriz) i de la Punta de las Olas és realment llarg. A la nostra dreta s’anava obrint el espectacular Canyó. Vist des de aquí, és com si la terra s’hagués esquerdat…
Els dos trams de cadenes trenquen la monotonia del llarguíssim passeig. Ja veiem el Collado de Añisclo (2.453 m). Encara tardem, però, en arribar-hi. Les dimensions de tota aquesta zona ens enganyen.
Quan hi arribem, veiem l’últim obstacle del dia (9 h 14’). Una dretíssima baixada fins al refugi de Pineta. Més de 1.200 m. Tot i que baixàvem prou ràpid, córrer, el que es diu córrer, més aviat no.
Les pujades ens poden deixar sense forces, però les baixades… Ens trinxen! I aquesta ho va fer. Sobretot a les meves sabatilles, que van perdre 3 tacs de la sola. Després d’anar avançant tota la gent que trobàvem, arribem al pla que ens portava al refugi de Pineta (11 h 02’). Un banyet a la font amb aigua gelada i alguna cervesa van fer que ens sentíssim molt bé i ja només penséssim en la duríssima etapa de l’endemà. Tot sopant repassarem la ruta del dia següent. Els veïns de taula ens miraven com si fóssim extraterrestres. Nosaltres rèiem, però a mi no em sortien el números…
Al dia de demà, com a poc li faltava una hora. Almenys per a mi!
Temps total, aturades incloses, 11 h 03’.
Segona.
Refugi de Pineta (1.240 m) – Refugi des Oulettes de Gaube (2.120 m).
46 km + 3.450 m / – 2.440 m (16 h) (només?)
Ens llevem més d’hora. Esmorzem. Aquest refugi és el mes justet de servei dels tres. Sortim ràpidament, sabem que no podem perdre temps.
Ens esperen al refugi per sopar a les 19:30. Ja ens han avisat que als refugis francesos són molt rígids amb els horaris, com que, a més a més, sopen tan d’hora… és molt just. És per això que segons els meus càlculs li manca una hora al dia. No crec que estiguem allà abans de les 20:00, anant molt bé.
Caminem de pressa pel cul de la vall, impacients per començar a pujar el balcó de Pineta (2.500 m). Avui també tenim una possible variant. O pujar tot el balcó i després creuar la Bretxa de Tucaroya (2.700 m), amb el seu “complicat” descens (si queda neu o gel) o, a mig balcó, desviar-nos per pujar al Puerto Nuevo. Aquest últim més còmode, però menys autèntic. Per Tucaroya! Només faltaria! A més ens perdríem la visió de la paret nord del Perdut. De cap manera. Amunt!
Ens esperen 1.500 m de pujada quasi continua, només trencada en arribar a dalt del balcó (2 h 51’), mentre voregem el llac de Marboré. La Bretxa de Tucaroya m’ha impressionat sempre. És lletja, fosca, dreta, tètrica, voltada de roques punxegudes… No sé. No l’havia creuada mai. Recordava quan vam fer la nord del Perdut al 1998 que la mirava i deia: “No sé si la passaré mai. Per què ho faria?”. Doncs, mira! És el moment! Pim pam! Ja l’estem pujant.
Realment és fosca i desagradable de pujar, però curta i sense més història (3 h 46’). El refugi lliure que hi ha a la mateixa Bretxa ens fa recordar altres èpoques. Més romàntiques, menys esportives. Entrem al refugi i ens traslladem en el temps. Hi ha un anacronisme entre ell i nosaltres. Llar de foc i una mica de fusta per cremar, ell; samarretes tècniques i tallavents d’última generació, nosaltres. Espelmes, sal, llumins, ell; barretes energètiques i gels, nosaltres… Tot i així, ens vam entendre.
En iniciar la baixada per la vessant francesa, una certa nostàlgia caminava amb nosaltres. Aquest refugi… és dels d’abans.
Com que gairebé no hi havia gel ni neu, la baixada, tot i dreta i una mica complicada per la possible caiguda de pedres, es deixava fer. A mi no em faria gaire gràcia baixar per aquí amb gel…
Ara ens tocava baixar i flanquejar sense perdre massa alçada per tornar a remuntar fins a l’Hourquette d’Arens (2.430 m, 5 h 07’). Al descollar l’espectacle era complet. A la nostra esquerra, i just al damunt, els Astazus. Al davant i a sota, el refugi des Espuguettes (2.027 m, 5 h 42’). Per sobre seu, des del coll de Bujaruelo, fins al Mont Perdut passant pel Taillón, Bretxa, Casco, Marboré… Quin racó de món més privilegiat! Aquest refugi, degut segurament a que no s’hi pernocta per fer grans cims, no està massificat.
Els paratge és realment idíl·lic. Voltat de prats on pasturen vaques i cavalls, és un perfecte mirador dels grans cims de la zona. Costa molt d’explicar, millor mireu les fotografies.
Estàvem de nou embadalits admirant el panorama quan, de sobte, en Josep pregunta tot mirant més cap a l’est. “Allò, allò d’allà, és… el Vignemale?”.
Doncs sí, molt enllà, empetitit per la distància, i penjat molt amunt ens esperava aquest vell amic. Eren quarts d’una, ens quedaven 1.000 m de baixada fins a Gavarnie (1.300 m), dinar, remuntar tot el Barrage d’Ossoue, pujar fins al refugi de Bayssellance, passar el coll a 2.800 m i baixar al refugi de les Oulettes… Ufffff! Mare meva!
El coco va haver de treballar de valent. Vaig mirar el rellotge i l’hora que el dia abans trobava a faltar ja no hi era. Ens calia anar per feina. Un refresc ràpid (aturada de 20’), un segell a la targeta i comprovar una vegada més que hi ha moltes maneres de portar un refugi. I aquesta ens va agradar. Quina diferència d’aquest amb el que en veníem…
La baixada va ser ràpida (45’), aquest tram sí que el vam córrer de veritat. Feia calor, teníem pressa, gana i esperances de recuperar la ja maleïda hora que ens faltava.
Gavarnie, un formiguer de turistes, muntanyencs, excursionistes i d’altres espècimens més minoritaris, com nosaltres. Dic això per la cara de la gent que ens miraven mentre devoràvem una amanida i una “omelette” de pisto. Estem! Hem baixat molt de pressa i ens hem afanyat per dinar (55’), la remuntada és possible!
No!
Només va ser un moment. Eren quarts de tres, feia calor, acabàvem de dinar, i la dubtosa sortida de Gavernie cap al refugi de les Granges de Hall i la connexió d’aquest amb el GR, bastant mal indicada, ens van portar una mica de desànim.
Buscant el GR i la seva direcció, vam perdre una estona molt valuosa. No érem els únics que teníem dubtes, hi havia mes gent amb el mateix problema. Creiem que hi ha dues possibilitats. Una, pujar pel fons de la vall fins al llac d’Ossoue (1.834 m). I l’altra, anar guanyant alçada per la carena de més al sud. No sabem per què però va ser aquesta la que agafarem. Segurament és la més distreta i amb millors vistes, però també és més llarga, i acabes fent més desnivell, ja que per arribar al llac va caldre baixar un grapat de metres.
Seguia fent molta calor, i estàvem assedegats. El Carles, amb molt bon criteri, ens recordava la necessitat d’hidratar-nos contínuament, i gairebé ens feia menjar per força cada hora i mitja. El Vignemale cada vegada era més gran, i el coll semblava més amunt.
Ja portàvem més de 3.500 m de pujada des que havíem sortit al matí. Van ser curiosos alguns comentaris que fèiem. Perdíem amb facilitat la noció del temps. El balcó de Pineta quedava tan lluny que crèiem que era ahir…
Quasi a l’hora que ens esperava el sopar a des Oulettes, arribavem a Bayssellance (2.654 m). La maleïda hora ens havia vençut. Una simpàtica guarda avisava al refugi de des Oulettes que anàvem tard, però que ja baixàvem tot seguit.
En Josep es va posar a tirar avall, els Carles trotàvem una mica més lents. Va anar bé, ja que, tot i la bronca del guarda, el sopar el teníem a taula. No ens van tractar malament. Però, tot i que vam explicar d’on veníem, i que va reconèixer que era un gran esforç, ens va dir que aquelles no eren hores d’arribar. Eren les 20:28. Gairebé 14 hores ens separaven de Pineta. Quin “etapón”!
A les meves sabatilles ja els hi faltaven set tacs. No aguantarien més jornades així…
Un bon sopar devorat amb presses, la falta d’una bona dutxa i el toc de silenci abans de poder-nos relaxar i pair, va fer que no passéssim molt bona nit. Però la sensació de victòria, de satisfacció i d’orgull ja la teníem dins. La tercera etapa no comptava. L’havíem menyspreat des del principi. Tant suau era?
Temps total, aturades incloses, 14 h 02’.
Tercera.
Refugi des Oulettes (2.120 m) – Refugi de Bujaruelo (1.330 m)
18 km – 440 m / – 1.253 m (7 h)
Ens vam llevar més tard que els altres dies. Només 18 km ens separaven de Bujaruelo. De sortida, tota la pujada, el Puerto de los Mulos (2.591 m), després una llaaaaarguíssima baixada amb molt recorregut i forca còmoda. Les corredisses eren contínues. Així i tot, se’ns va fer molt llarg. Sobretot fins arribar a Ordiso. A les 12:00 ja estàvem a Bujaruelo.
Temps total, aturades incloses, 4 h 05’.
Ara sí. Ja ho teníem. Unes bones i merescudes cerveses mentre parlàvem amb el Miguel Àngel, guarda i organitzador de la ruta, va ser el fi de festa.
El tracte va ser exquisit.
Crec que tots tres coincidim en fer una valoració molt positiva de la ruta. Ja coneixíem gran part de les zones, però el fet de lligar-les totes i de forma tant ràpida et dóna una percepció molt especial.
També pensem que aquesta ruta es farà popular. És preciosa. Segurament la manera de gaudir-la és fer-la en 5 etapes… Qui pugui, però, que ho provi en 3!
Sigui com sigui, no us la perdeu.
Escrit per : Carles Urpinell
